QUÈ FER PER ESTABLIR UNA BONA SUBJECCIÓ AMB ELS FILLS

Com deia en l’article anterior, en què parlo d’on ve i que és la subjecció amb els fills, és molt important com a mares reflexionar sobre quin marge de seguretat estem donant als nostres fills. Un nadó és un ésser indefens, no té mobilitat, ni capacitat de parla, les úniques armes de les que disposa per sobreviure són el seu plor, les seves ungles i els seus encants.

Tret d’això no disposa de res més per abastir-se de les seves necessitats bàsiques i per tant per garantir-se la supervivència necessita les atencions d’una tercera persona. Això el fa totalment dependent de la seva mare o pare ja que encara no es val per si mateix.

A mesura que el nadó es va desenvolupant anirà adquirint més habilitats i més autonomia, i a poquet a poquet anirà deixant-se anar de la relació de dependència i cada cop se sentirà més segur per sobreviure amb independència de la mare.

Però que passa si el vincle amb la mare no és sa?

Pot passar que la mare abusi de la relació de dependència que necessita el nadó per pujar la seva autoestima i sentir-se necessitat o per tenir massa por a que li pugui passar alguna cosa dolenta si s’allunya massa de la seva protecció.

Si aquesta actitud tan protectora no va reduint paral.lelament amb l’adquisició d’habilitats del nen, aquest no evolucionarà correctament. Es sentirà ofegat per la relació amb la mare/pare i aquest ofec no el deixarà investigar el món amb llibertat, ja que li estarem enviant al nen un missatge de perills constants i desconfiança amb el món.

També pot passar que la mare/pare no proporcioni una bona subjecció al seu fill per desarrelament. Si la mare desatent al seu nadó, no regula ni soluciona els seus problemes ni les seves necessitats, el nadó rebrà un altre missatge totalment diferent. Aquests nadons es senten desatesos i desprotegits i vulnerables davant els perills de la vida.

Així doncs, com podríem proporcionar una bona subjecció als nostres fills?

Una que no els estrenyés massa ni massa poc?

Doncs la psicòloga Ruthellen Josselson ho explica molt bé en aquest fragment:

“Estando entre los brazos, disponemos de una barrera entre nosotros y todo lo que pudiera ser dañino o abrumador en el mundo. Una madre suficientemente buena, en su función de sujeción, se las ingenia para que su bebé no resulte sobreestimulado. Ella percibe cuánta estimulación es bien recibida y se puede tolerar. Un entorno de sujeción adecuado deja al bebé libre para desarrollar en su interior un estado del ser; el bebé no tiene siempre que reaccionar. En el estado de sujeción óptimo, el yo puede venir a la existencia libre de intrusiones externas.”

La qüestió aquí és comprendre quin grau de seguretat necessita el nostre nadó o nen en cada etapa de la seva vida.

Aquesta subjecció ha de ser evolutiva i a mesura que el nen va adquirint habilitats noves s’hauria d’anar enretirant cada cop més fins que arribarà el dia en que volarà sol. Si li enretirem la nostra ajuda abans de temps, es sentirà coix, li faltarà seguretat i recolzament i el món li vindrà massa gran.

Si li mantenim l’ajuda més temps de la que necessita el farem incapaç i dependent. Així doncs el terme mig es troba en entendre que les necessitats del nostre fill van canviant en el temps i la nostra tasca com a mares és observar els canvis per adaptar-nos i oferir-los el millor de nosaltres en cada moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *